La ressenya i l'enllaç de la via a la pàgina dels aperturistes
http://fentvies.blogspot.com.es/2016/02/via-gem-de-cabrera-osona.html
dimarts, 28 de juny del 2016
CABRERA - Via GEM
La ressenya i l'enllaç de la via a la pàgina dels aperturistes
http://fentvies.blogspot.com.es/2016/02/via-gem-de-cabrera-osona.html
dilluns, 27 de juny del 2016
TAVERTET - CINGLES DE L'AVENC. Via del Salt de l'Avenc - l'Esforç - Paraules de Bocamoll - El bloc Encastat
L'enllaç a la pàgina de l'aperturista:
http://kimgil.blogspot.com.es/2016/03/ulldeter-i-el-salt-de-lavenc.html
L'enllaç a la pàgina de l'aperturista:
http://kimgil.blogspot.com.es/2014/06/la-nit-mes-curta.html
Enllaç a la pàgina de l'aperturista:
diumenge, 26 de juny del 2016
Trobada d'escaladors dels cingles de Vilanova de Sau a l'hostal La Riba
Text: Miquel Pérez / Fotografíes: Miquel Vilaplana
Osona és una terra
de cingleres, que compta amb nombrosos i actius grups d'escaladors. L'escalada
osonenca va néixer a finals de la dècada de 1950 en els blocs de Savassona i en els cingles de Tavertet i de Vilanova de
Sau, amb un precedent il·lustre, l'ascensió de l'Agullola de Rupit, el 1934, a
càrrec de dos torellonencs (Miquel Pérez, "Història de l'escalada de la
Unió Excursionista de Vic", a 100
anys d'excursionisme a Vic, 2013). Però la qualitat de la roca dels cingles
d'Osona és mínima, per la qual cosa la majoria dels escaladors osonencs són
actius en totes les zones d'escalada de Catalunya, excepte ... a Osona. I,
tanmateix, sempre hi ha hagut un reducte d'escaladors que, malgrat la
resistència i les dificultats que oposa la roca d'aquesta contrada hi han anat
obrint vies, camins verticals. Així, si en el moment de la publicació de la
guia Osona vertical. Escalades en els
cingles d'Osona (Miquel Pérez, Pep Vila, 2005), s'hi consignava un centenar
de vies d'escalada, deu anys després, el nombre d'ascensions de dificultat a
les muntanyes osonenques s'apropa als dos cents itineraris.
 |
| Pep Vila (d'esquena), Miquel Alemany, Josep Pagespetit, Ramón Orriols, Jaume Palau i Marc Font |
Justament, el
passat cap de setmana s'ha celebrat una trobada d'escaladors que han obert vies
en aquestes cingleres on la dificultat que hi oposa la roca és gratificada amb
un marc paisatgístic extraordinari. Organitzada pel centellenc Pep Vila,
autèntica "alma mater" de l'escalada en aquests cingles, ha comptat
amb la presència d'antics escaladors que iniciaren l'escalada a Osona i,
sobretot, en els cingles de Tavertet i de Vilanova de Sau en la dècada de 1960.
Algun dels quals encara està avui dia en actiu. Així, els històrics Xevi Vila,
Jaume Palau, Ramon Orriols, Josep Pagespetit, Alfons Reixach, Miquel Alemany,
Miquel Vilaplana, Josep Carbonell o Antoni Anguera, s'han trobat al restaurant
La Riba, de Sau, amb altres escaladors representatius de generacions posteriors
com Pep Vila, Josep Casals "Rusi", Ricard Dardé -un barceloní
enamorat d'aquests cingles, que no va poder-hi assistir per trobar-se a Menorca
obrint una nova via d'escalada- i Miquel Pérez. Cal fer esment, també, de la
presència d'escaladors joves, com Marc Font i Oriol Fabré, i d'altres que no
varen poder-hi assistir i que garanteixen
el relleu generacional.
 |
| Ramón Orriols i Miquel Alemany amb el "llapis" que en Pen Vila els hi va oferir i que en el seu moment varen representar l'estri expansiu més adeqüat per obrir vies als cingles de Sau i de Tavertet. |
La trobada es va
complementar amb la projecció d'un audiovisual que va fer un repàs a les
vint-i-tres vies existents actualment als cingles de Vilanova de Sau -entre el
túnel de la Mina i el Roc de Migdia, al davant de Vilanova de Sau-, onze vies
modernes i dotze vies històriques. Respecte aquestes darreres, cal posar en
valor el fet que la majoria s'han restaurat i tornen a estar en disposició de
ser escalades amb un equipament modern i segur. Els joves escaladors que
assumeixin el repte de pujar a aquests poc coneguts castells (Castell Ampla,
Castell Bernat, Castell Sa Sala, ...), hi descobriran una visió única,
solitària i potent, del paisatge osonenc.
 |
| Material antic exposat a la trobada (Col· lecció Pep Vila) |
D'esquerra a drets i de dalt a baix: Antonio Anguera, Pep Vila, Josep Pagespetit, Miquel Vilaplana, Pep Carbonell, Marc Font, Miquel Pérez, Oriol Fabré, Afons Reixach, Jaume Palau, Miquel Alemany, Xevi Vila i Ramón Orriols
dimarts, 7 de juny del 2016
Estudi del llibre-registre del Cap-de-Mort o Ninot de les Gorgues
L’ESCALADA DEL CAP-DE-MORT DE LES GORGUES
A TRAVÉS DEL SEU LLIBRE
REGISTRE
L’ascenció del Cap de Mort o Ninot de les Gorgues[1] és una escalada curta i modesta però que ocupa una
posició històrica rellevant doncs marca l’origen de l’escalada osonenca després
de les dues notables primeres al Gep i al Barret d’en Riba, a la vall de Sau,
l’any 1956. Aquestes dues escalades primerenques dutes a terme per escaladors
del Barcelonès i del Vallès respectivament,[2] varen ser seguides dels primers assajos vigatans en
els blocs de Savassona a partir de 1958; de la via del Cap de mort, el febrer
del 1961; i de l’explotació dels
difícils conglomerats dels cingles de Vilanova de Sau, a partir de juliol de
1961.[3] Després, l’escalada vigatana aixecarà el vol
extenent la seva àrea d’acció a les clàssiques escoles de Montserrat (novembre
de 1961), Sot del Bac (setembre de 1962), i el Pirineu.[4]
El Cap-de-Mort de les Gorgues des del nord. (Foto: Miquel Pérez)
Situat en un feréstec racó del congost de les Gorgues, l’escalada del Cap
de mort destaca per ser una de les primeres obertures vigatanes a fora de
“l’escola” de Savassona i va esdevenir aviat una ascenció singular entre els
escaladors osonencs per dues raons: la superació d’un desplom important en una
època en que aquests tipus de passatges eren considerats els de màxima
dificultat en escalada; i el fet que la base de l’agulla quedés aïllada arran
de la construcció del pantà de Sau, l’any 1963. Aquest darrer aspecte feu que
durant força anys es considerés l’escalada del Cap de mort impracticable i fós,
en conseqüència, abandonada. Fins el punt que, després de la darrera ascenció
vigatana documentada, l’any 1966 [ascenció núm. 21], no n’hi trobem cap
altra fins la que hi feu qui signa aquestes línies, l’any 2003 [61]. El
reequipament d’aquesta històrica via i
la informació de que en el cim s’hi conservaba un llibre registre en
prou bon estat, varen ser dos alicients per a emprendre aquesta escalada
oblidada i canviar l’antic llibre per un de nou. Reprenent una pràctica
–l’emplaçament i renovació de llibres registre- actualment en desús i més
pròpia d’un temps en que l’escalada es relacionava més amb el coneixement i la
descoberta del territori que amb l’oci de cap de setmana.
L’estudi del llibre registre del Cap de mort de les Gorgues s’ha mostrat
com una eina interessant pel coneixement de la història de l’escalada
osonenca ja que a través d’ell podem fer-nos
una una idea aproximada de la cronologia i l’ordre d’incorporació a l’escalada
de la capital osonenca i les localitats més importants d’Osona nord, les més
properes a aquest sector del Collsacabra: Torelló, Manlleu i Roda de Ter.[5] Però sobretot, ens permet de conèixer i reconèixer
els noms de la primera generació d’escaladors vigatans pels quals aquesta
ascenció va esdevenir una cita obligada.
Estudi del llibre registre del Cap-de-Mort de les Gorgues
El llibre del
Cap-de-Mort de les Gorgues conté seixanta un registres que contabilitzen unes
cinquanta cinc ascensions aproximadament, doncs n’hi ha uns quants (registres
núm. 45,46 i 48-52) en que s’ha contabilitzat com a ascencions
diferents la de cadascun dels escaladors que formaven part de la cordada. Una
actitud que revela poca familiaritat amb els usos i les pautes habituals en el
món de l’escalada.
(Autor: Armand Ballart. Font: Osona Vertical)
Com es pot veure en
el llistat d’ascencions (taula 1), les escalades dels primers anys corresponen
pràcticament totes a membres de la Unió Excursionista de Vic (UEV).
Concretament, fins a l’any 1963, moment en que va culminar el procés
d’embassament del pantà de Sau i en que el camí utilitzat normalment per
accedir a la base del monòlit quedà cobert per l’aigüa. A partir d’aquest
moment les ascencions al Ninot gairebé desapareixen. Tot i que n’hi ha dues
(ascencions núm. 17 i 18) en que els escaladors arribaren nedant
a la base de l’agulla. L’aproximació utilitzada habitualment sortia de la
Teuleria de St. Martí (C-153, km 10,5), baixava cap a la riera de St. Martí i
la casa del Pont –actual restaurant de les Gorgues-, el salt del Cabrit i les
runes de St. Pere Pescador. Després el camí gira al nord i se situa devant per
devant del Cap-de-Mort. En aquest punt, un corriol molt pendent que encara
existeix baixa bruscament cap el llit del riu salvant en la part final unes
roques llises que es travessen per una falla horitzontal que permet assolir el
fons de la riera, al peu del monòlit. Després de la inundació i de les
ascencions “natatòries” esmentades el Ninot desapareix com a objectiu per a les
cordades vigatanes. Desaparició que coincideix amb el desplegament de
l’escalada vigatana cap a horitzons de més volada.
Pep Carbonell superant la testa del Ninot,
l'any 1962. (Foto: Antoni Anguera)
L’estudi dels
registres del Cap de mort ens permet diferenciar fins a quatre periodes
diferents en l’escalada de l’agulla, que corresponen a la següent cronologia i
ascencions:
És l’època de
màxima densitat pel que fa a ascencions: 6 anys i 21 escalades, que ens dona
una mitjana de 3,5 ascencions anuals. La majoria de les quals es feren en tres
anys, entre 1961 i 1963, que és l’any en que es varen concloure les obres del
pantà de Sau. En aquests tres anys el Ninot es pujà 16 vegades, la qual cosa
ens dona una mitjana de 5,3 ascencions anuals. Mentre que en els 3 anys
següents (1964-66) s’hi pujà 5 vegades amb una mitjana de 1,6 ascencions per
any. Aquest periode es caracteritza pel predomini gairebé absolut de l’escalada
vigatana. Són els inicis de l’escalada a Osona i aquests van ser liderats per
la UEV. Com a tret rellevant d’aquest periode cal esmentar la filmació d’una
remarcable pel.lícula cinematogràfica de
l’obertura de la via, a càrrec del cineasta amateur vigatà Hilari Puig.[7]
2 1971-1978, [22-30]:
Relleu nord-osonenc
Després d’un
periode de cinc anys sense cap ascenció, les cordades de Torelló primer i els
manlleuencs, després, prenen el relleu de les cordades vigatanes que per
aquestes dates han ampliat extraordinàriament el seu camp d’acció i han dut a
terme les escaldes més prestigioses del moment en els massissos de Montserrat,
Pedraforca, Vignemale, Vall d’Ordesa, Agulles d’Ansabère, etcètera. La represa
de les escalades a les Gorgues anirà a càrrec d’una singular entitat torellonenca
a mig camí entre la colla d’amics i una entitat excursionista pròpiament dita i
que respon al pintoresc nom de Catalans Alpinistes i Amants de la Natura
(CAIAN). Aquests instal.laran al cim de l’agulla la creu de ferro que aquesta
encara presenta actualment. Després seguiran el Centre Excursionista de Torelló
(CET) i el GEM (Grup Excursionista de Manlleu). Aquest periode té una durada de
vuit anys, en els transcurs dels quals hi ha documentades nou ascencions. Una
mitjana de 1,1 ascencions anuals, la més baixa de sempre. Cal assenyalar que en
aquests anys i en els del periode següent no es duia a terme l’escalada del
pedestal, de manera que quasi totes les ascencions –per no dir totes-, es
limitaven a pujar el cap del Ninot, al que hi accedien amb un curt rappel
des del cingle seguit d’un salt acrobàtic per
atenyer la lleixa sobre la que reposa la testa desplomada del monòlit.
Primera
pàgina del llibre registre del Cap-de-mort de les Gorgues. Autor:
Ramon
Orriols. (Arxiu Unió Excursionista de Vic. Foto: Miquel Pérez)
3 1979-1987, [31-53]: Temps de
neo-rurals
Aquest és un dels
periodes dels que disposem de menys informació respecte les ascencions del
Cap-de-Mort i en les que hi ha menys varietat doncs la gran majoria varen ser
dutes a terme per les mateixes persones: un grup de repobladors barcelonins que
assajaven la vida en comunitat al mateix temps que tenien cura de la
rehabilitació de la masia d’el Llobet, en un extrem del pla de les Quintanes,
sobre el serrat de llevant de St. Pere de Casserres. Les anotacions fetes en el
llibre durant aquest periode no donen cap informació sobre l’origen dels
escaladors. Únicament s’hi esmenta la procedència d’una ascenció a càrrec d’un
membre del Grupo de Montaña Gorfolí d’Avilés (Asturies), que hi fa una
salutació en fabla asturiana (41). La utilització sistemàtica de la
llengua castellana i l’absència de referències a entitats excusionistes és una
característica de les inscripcions d’aquests anys en que alguns dels assidus va
arribar a acumular dotze ascencions en sis anys. L’únic registre ben documentat
d’aquests anys (43), correspon a una ascenció dels sabadellencs Olivella
i Monistrol, dos pioners de l’escalada a Osona que l’any 1956 havien assolit
per primera vegada el cim del Barret d’en Riba i que vint-i-dos anys després
repetien al monòlit de les Gorgues.[8]
4 1994-2003, [54-61]:
Recuperació
Després de set anys
d’absoluta solitud l’ascenció en solitari del rodenc Josep Casals “Rusi” li
permet avaluar la solidesa de l’equipament de la part superior de la via del
Ninot. Després de diverses repeticions acompanyant altres companys, Josep
Casals i Guillem Masoliver decideixen reequipar amb pes i spits
el primer llarg que feia anys que no s’escalava, mantenint intacte el segon
llarg que es trobava en prou bones condicions. A partir d’aquest moment, la
històrica via del Cap-de-mort de les Gorgues es troba en disposició d’oferir
una curta però agradable i segura escalada per a tots aquells que valoren en
una via no només la graduació tècnica de l’escalada, sinó també la bellesa i
singularitat del paratge i les circumstàncies
històriques de l’ascenció.
A continuació
reproduïm el buidatge del tercer llibre registre del Cap-de-mort de les Gorgues
amb la llista completa de les ascencions i dels escaladors que hem pogut
identificar, i la inclusió d’alguna informació o citació rellevant extretes de
les anotacions del llibre registre. El llibre original està dipositat a l’arxiu
de la Unió Excursionista de Vic.
Miquel Pérez i Mas
Vic, 2005
Ascensió al Cap-de-Mort (2007). D'esquerra a dreta: Josep Manuel Anglada, Ivan Ruiz,
Xevi Casals, Elisabet Vergés, Eulàlia Sancho i Miquel Vilaplana (Foto: Miquel Pérez)
Xevi Casals, Elisabet Vergés, Eulàlia Sancho i Miquel Vilaplana (Foto: Miquel Pérez)
Taula 1
Llistat d’ascensions
Registre Data Escaladors Entitat Observacions i citacions
1
|
19-2
1961
|
Xavier
Vila, Alfons Reixach, Ramon Orriols
|
Secció d’Alta
Muntanya-Unió Excursionista de Vic
(SAM-UEV)
|
1a
ascensió absoluta. 1er. llibre registre del Cap de Mort. El cineasta amateur
Hilari Puig filma l’ascensió en 8 mm./color [Escalada al Cap-de-Mort de les
Gorgues, 15 min.].
|
2
|
6-8
1961
|
F.
Canyelles, J. Alcubierre, Ramon Orriols
|
SAM-UEV
|
|
3
|
9
1961
|
Maria
Roca, Ramon Roca, Josep Casalí, Manel Alcubierre.
|
SAM-UEV
|
1ª
ascensió femenina.
|
4
|
8-10
1961
|
Miquel
Alemany, Josep Casalí, J. Bertrana
|
SAM-UEV
|
|
5
|
4-2
1962
|
Josep
Casalí, Miquel Vilaplana, Josep Carbonell, Miquel Alemany, Antoni Anguera
|
SAM-UEV
|
|
6
|
4-3-1962
|
Miquel
Alemany, Josep Casalí, J. Coromines
|
SAM-UEV
|
|
7
|
11-11
1962
|
Robert
Spoerry, Xavier Vila
|
Club Alpí Suís
SAM-UEV
|
1ª
ascensió no osonenca.
|
8
|
18-11
1962
|
Josep
Riera, Antoni Anguera, Miquel Vilaplana, Josep Carbonell
|
SAM-UEV
|
|
9
|
16-12
1962
|
Miquel
Alemany, Ramon Orriols
|
SAM-UEV
|
|
10
|
10-3
1963
|
Miquel
Vilaplana, Andreu Serra, J. Pla, David Serra, Josep Carbonell
|
SAM-UEV
|
|
11
|
1-5
1963
|
Josep
Riera, J. Pla, David Serra
|
SAM-UEV
|
|
12
|
5-5
1963
|
M.
Novoa, J. Cassany, M. Comas
|
SAM-UEV
|
|
13
|
23-6
1963
|
Antoni
Anguera, Miquel Vilaplana, J. Pagespetit, E. Vilaplana, Ramon Orriols
|
SAM-UEV
|
|
14
|
25-7
1963
|
Montserrat
Alcubierre, J. Alcubierre, M. Alcubierre
|
SAM-UEV
|
2a
ascensió femenina.
|
15
|
28-7
1963
|
Josep
Carbonell, Antoni Anguera, Miquel Alemany
|
SAM-UEV
|
|
16
|
1963
(?)
|
Josep
Carbonell, Antoni Anguera, Miquel Vilaplana, J. Pagespetit, P. Llobet, Ramon
Riera
|
SAM-UEV
|
Última
ascensió abans que el pantà de Sau inundi la riera de les Gorgues.
|
17
|
26-7
1964
|
M.
Alcubierre, Antoni Anguera, J. Pagespetit, J. Alcubierre, Josep Carbonell
|
SAM-UEV
|
Dipositen
el 3r llibre registre (fet per Ramon Orriols). 1a ascensió amb el pantà ple:
“Detall: Hem hagut de fer 50 m. nadant [per arribar a peu de via], amb la
particularitat que sens ha mullat la roba”.
|
18
|
23-8
1964
|
Ramon
Rosés, Miquel Vilaplana
|
SAM-UEV
|
[Hem
trobat l’] “Aigua calenta i bruta”.
|
19
|
11-9
1966
|
Germans
Romeu (de la Garriga)
|
CADE-CEC
|
|
20
|
27-11
1966
|
Narcís
Ribé, Josep M. Parera
|
SAM-UEV
|
Fan
cim després de patir una forta caiguda sense conseqüències en el primer
llarg.
|
21
|
8-12
1966
|
Narcís
Ribé, Josep M. Parera
|
SAM-UEV
|
|
22
|
9-4
1971
|
Segimon
Berloso, Ramir Capdevila (i tres signaturas no identificades)
|
CAIAN (Torelló)
|
|
23
|
1971
(?)
|
Segimon
Berloso, Enric Berloso, Joan Berloso, Eudald Casals, Ramir Capdevila (i una
signatura no identificada)
|
CAIAN
|
Instal.len
una creu de ferro al cim del Ninot (que encara hi és) i un “petit cau” pel
llibre registre. Ascensió no datada.
|
24
|
6-5
1973
|
Quim
Feixes, Salvador Novella, Xavier Carrera, Enric Carrera, Manel Palacios (i
dues signaturas no identificades)
|
CET (Centre
Excusionista Torelló)
|
|
25
|
31-5
1973
|
Enric
Carrera, Salvador Novella, Xavier Carrera, Manel Palacios, Jaume Turón (i una
signatura no identificada)
|
CET
|
“He
intentat per 3 cops feru en lliure y
tots tres m’e anat a baig. Al final he pujat en estreps”
|
26
|
6-8
1973
|
Cinc
signatures no identificades
|
CEC i AEG (Agrupació
Excursionista Granollers)
|
“Hem
assolit el cim del Cap de Mort amb molta flaire perque està seca la presa”.
|
27
|
Domènec
(Pep)
|
GEM (Grup
Excursionista de Manlleu)
|
Una
única signatura, encara que no diu si es tracta d’una ascenció en solitari.
Ascenció no datada.
|
|
28
|
16-1
1977
|
Joan
Pujals, Pere Bansells
|
GEM
|
“Molt
sol i aigua neta”.
|
29
|
16-4
1978
|
Joan
Pujals, Joan Anglada, Pere Bancells
|
GEM
|
|
30
|
18-6
1978
|
Jaume
Turón, Xavier Carrera
|
CET
|
“Els
pobles s’haurien de donar vergonya de la merda que es llença al riu doncs fa
molta pudor i l’aigua és de color de caca”.
|
31
|
1-5
1979
|
Joan
Pujals, Isidre Vila
|
GEM
|
“A
tots els de la Operació Andes 79”.
|
32
|
13-4
1979
|
Antonio
Yáñez i company
|
Illegible,
excepte la data. Es pot deduir que es tracta d’Antonio Yáñez i algú més no
identificat, pel contingut dels següents registres. Primer registre dels
habitants de la masia del Llobet..
|
|
33
|
15-4
1979
|
Mariano
[Serrano], Antonio Yáñez
|
||
34
|
19-5
1979
|
Antonio
Yáñez
|
1a
ascenció en solitari.
|
|
35
|
3-6
1979
|
Antonio
Yáñez
|
2a
ascenció en solitari.
|
|
36,
37
|
15-6
1979
|
Jorge
Buch, Antonio Yáñez
|
Contabilitzen
una ascenció per a cada membre de la cordada.
|
|
38
|
Jorge
[Buch]
|
Únic
a fer cim: “Mis amigos no pueden subir [pues] se hace de noche”.
|
||
39
|
16-9
1979
|
Antonio
Yáñez
|
||
40
|
24-9
1979
|
Antonio
Yáñez
|
||
41
|
10-11
1979
|
Jorge
Buch, Antonio Yánez, Juanjo M.
|
Grupo de Montaña
Gorfolí, Avilés (Asturies)
|
Breu
salutació en fabla asturiana: “Salú a toos los homes y muyeres d’esta
tierra”.
|
42
|
19-4
1980
|
Antonio
Yánez, Mariano [Serrano] (i una signatura illegible)
|
||
43
|
11-9
1980
|
Carles
Olivella, Josep Monistrol
|
C. E. Sabadell
|
Ascenció
dels sabadellencs que feren la primera ascensió del Barret d’en Riba, l’any
1956.
|
44
|
12-7
1981
|
Antonio
Yáñez
|
3ª
ascenció en solitari d’aquest habitual: “Algun dia se hará todo en libre"
|
|
45,
46
|
2-10
1982
|
Antonio
Yáñez, Jorge Buch
|
“He
intentado hacer todo en libre pero solo he logrado agarrar la primera
repisa”. Contabilitzen una ascenció per a cada membre de la cordada.
|
|
47
|
31-10
1982
|
Ascencionistes
no identificats.
|
“Hem
fet la primera ascenció la Nena, l’Armand i el Bernat”. Probablement es
tractava d’habitants de la masia del Moner.
|
|
48,
49, 50, 51, 52
|
26-2
1984
|
Ismael,
Miguel, Gloria, R. Valverde, Garcia, Antonio Yáñez, Enrique (illegible)
|
Contabilitzen
una ascenció per cada escalador que fa cim. En l’ascenció 50, Glòria
s’atribueix la primera femenina, però en realitat és la quarta.
|
|
53
|
1-11
1987
|
Carles
Olivella i un company de signatura il.legible
|
C. E. Sabadell
|
|
54
|
2-11
1994
|
Josep
Casals
|
Ascenció
en solitari.
|
|
55
|
12-11
1994
|
Toni
Sanglas, Josep Casals
|
Grup Excursionista
Mixte Indepenedent (GEMI, Roda de Ter)
|
“Em
Pep m’ha animat a pujar aquest turó tan esplèndid [...]. Sento una gran
admiració pels pioners vigatans dels anys
60”.
|
56
|
22-7
1997
|
Pep
Bisquert, Joan Pujals
|
GEM, C.E. Torelló
|
Joan
Pujals repeteix ascensió després d’haver-la fet 20 anys abans (registre 28).
|
57
|
9-2
2002
|
Josep
Casals, Eduard Colom, Jordi Colom
|
“Primera
ascensió del tercer mileni”.
|
|
58
|
10-3
2002
|
Raymond
Lagonigro, Joan Pujals
|
CET
|
|
59
|
18-5
2002
|
Josep
Casals, Jordi Colom
|
Reequipament
del Ninot: “... [hem] tornat a pujar per clavar dos ganxos (reequipament del rappel amb dues “pes”)”
|
|
60
|
20-10
2002
|
Josep
Casals, Guillem Masoliver
|
Reequipament
del pedestal del Ninot. Després de molts anys pot tornar a fer-se l’escalada
“integral” de l’agulla.
|
|
61
|
6-6
2003
|
Josep
Casals, Miquel Pérez
|
SAM-UEV
|
Primera
repetició “integral” després del reequipament. Retiren el 3r llibre registre
i hi deixen el 4rt.
|
Taula 2
Nombre d’ascensions i persones per any
Any Ascensions Persones
1961
|
4
|
13
|
1962
|
5
|
16
|
1963
|
7
|
28
|
1964
|
2
|
7
|
1965
|
0
|
0
|
1966
|
3
|
6
|
1967-1970
|
0
|
0
|
1971
|
2
|
13
|
1972
|
0
|
0
|
1973
|
4
|
19
|
1974-1976
|
0
|
0
|
1977
|
1
|
2
|
1978
|
2
|
5
|
1979
|
10
|
16
|
1980
|
2
|
5
|
1981
|
1
|
1
|
1982
|
3
|
5
|
1983
|
0
|
0
|
1984
|
5
|
7
|
1985-1986
|
0
|
0
|
1987
|
1
|
2
|
1988-1993
|
0
|
0
|
1994
|
2
|
3
|
1995-1996
|
0
|
0
|
1997
|
1
|
2
|
1998-2001
|
0
|
0
|
2002
|
4
|
9
|
2003
|
1
|
2
|
60 161
Taula
3
Principals
ascencionistes segons el nombre d’escalades
Antonio Yáñez
|
12
|
Antoni Anguera (SAM-UEV)
|
6
|
Josep Carbonell (SAM-UEV)
|
6
|
Josep Casals
|
6
|
Miquel Vilaplana (SAM-UEV)
|
6
|
Miquel Alemany (SAM-UEV)
|
5
|
Jorge Buch
|
5
|
Josep Casalí (SAM-UEV)
|
5
|
Joan Pujals (CET)
|
5
|
Ramon Orriols (SAM-UEV)
|
4
|
Manel Alcubierre (SAM-UEV)
|
3
|
Segimon Berloso (CET)
|
2
|
Carles Olivella (CES)
|
2
|
Josep M. Parera (SAM-UEV)
|
2
|
Narcís Ribé (SAM-UEV)
|
2
|
Josep Riera (SAM-UEV)
|
2
|
David Serra (SAM-UEV)
|
2
|
Mariano Serrano
|
2
|
Xavier Vila (SAM-UEV)
|
2
|
Taula
4
Nombre
d’ascencions segons el centre excursionista
Unió Excursionista de Vic (UEV)
|
20
|
Grup Excursionista de Manlleu (GEM)
|
6
|
Centre Excursionista de Torelló (CET)
|
5
|
Club d’Alpinistes i Amants de la Natura
(CAIAN, Torelló)
|
2
|
Centre Excursionista de Sabadell (CES)
|
2
|
Grup Excursionista Mixte Independent (GEMI,
Roda de Ter)
|
2
|
Centre Excursionista de Catalunya
(CEC-CADE)
|
2
|
Agrupació Excursionista de Granollers (AEG)
|
1
|
Club Alpí Suïs
|
1
|
Grupo de Montaña Gorfolí (Asturies)
|
1
|
42 (*)
(*) La resta –fins a 60-, no indiquen
pertanyença a club, centre o entitat excursionista.
Article publicat al butlletí de la Unió
Excursionista de Vic, núm. 251, abril-juny del 2005
Enllaç al mateix article en format issuu
https://issuu.com/miquelperezmas/docs/estudi_registre_del_cap-de-mort/1?e=12924215/30000297
Enllaç al mateix article en format issuu
https://issuu.com/miquelperezmas/docs/estudi_registre_del_cap-de-mort/1?e=12924215/30000297
[1] Parés,
Quirze. La despoblació rural i les masies del Collsacabra. Barcelona:
Rafael Dalmau Editor, 2a edició, 2001, p. 180. Parés utilitza les dues
denominacions indistintament. Segons les meves informacions, recopilades oralment,
la denominació de Cap de mort era més emprada pels escaladors vigatans, mentre
que la del Ninot ho era pels pescadors que freqüentaven el paratge de les
Gorgues.
[3] Ramón Orriols: Documentació de les
primeres ascencions locals abans de la fundació de la SAM (fitxes manuscrites).
[4] Cal ressenyar com a precedent
important, l’activitat del vigatà Bernat Boixeda que va recórrer la cresta del
Diable al Balaïtús, l’agost de 1936, i
sobretot, la seva participació en la tràgica obertura de la via Homedes
al Gat (Pedraforca), el setembre del mateix any.
[5] Els escaladors de la vila de
Centelles, el centre pioner a l’Osona sud, es dedicaren en els primers anys a
l’explotació de les possibilitats que ofereix la costa de Centelles.
[6] 1 (periode); 1961-1966 (cronologia);
[1-21] (núm. d’ascencions en la taula del llistat d’ascencions).
[7] Escalada al Cap-de-Mort de les
Gorgues, 8 mm., color, 15 min. Aquesta pel.lícula ha estat digitalitzada,
remuntada i sonoritzada a partir d’una còpia en VHS, per Quim Crusellas i
Miquel Pérez, l’octubre del 2003.
[8] És destacable l’activitat d’aquests
dos “joves” veterans. Monistrol va traspassar, a finals dels anys 90, en un
desgraciat accident d’escalada a Dolomites (Itàlia). Olivella, per la seva
part, acaba de repetir (2005) als 70 anys la via Viatge a l’infern, al
descomunal sostre (40 m.) de la Roca Gironella (vegeu Pérez, Miquel; Vila,
Pep, op. cit., p. 204-205).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)